¿Quo Vadis, Catalunya? - Cat

Enllà dels anys noranta, hi havia un babau al barri que anava vestit com un autèntic raper afroamericà, amb les seves vambes Nike de canya alta, samarreta XXL, gorra de beisbol posada amb la visera del revés i uns cascos amb els quals escoltava hip-hop en castellà 24/7. Com tenia una discapacitat intel·lectual notable i el bullying no s'havia inventat encara, molts xicots es ficaven amb ell, per fatxenda, per les seves ulleres de cul de botella i per creuar corrent el parc del Motocrós perquè els gitanos no li robessin totes aquestes coses que tant valorava, sempre amb la mà pressionant la butxaca perquè no li caigués el walkman. Qui m'havia de dir que aquest pobre infeliç anava a ser la personificació de Catalunya en el segle XXI! Per més que tothom se'n rigués d'ell, el raper pallús mantenia la seva identitat personal, amb una mescla d'orgull i inconsciència; encara més, estava convençut que era un paio collonut, no com els altres, que érem tots uns pelats per anar vestits amb texans i dessuadora dels encants, i per no estar al corrent de l'art urbà emergent dels carrers del Bronx. Així que quan acabava de creuar el parc a tota velocitat i creia estar fora de perill, com una fitxa de coloraines en el joc del parxís que ha arribat fins a un segur, passava remenant el cul al costat dels que estàvem jugant a futbol en la pista, mirant-nos per sobre de l'espatlla, somrient amb malícia davant els que no sabíem estar a la seva altura i perdíem el temps xutant una pilota i no ballant break dance; fins i tot s'atrevia a llençar-nos algun improperi, a nosaltres, que no li robàvem res i mai rèiem d'ell!

No sé què haurà estat d'aquest personatge, però el seu record em ve al cap cada vegada que escolto l'emissora de ràdio oficial de l'aparell de poder estatal a Catalunya, RAC1, del mateix «Grup Godó» que publica La Vanguardia. La nòmina de redactors i analistes de RAC1 la conformen majoritàriament calbs de més de quaranta de classe mitjana-alta que, no sé molt bé per què, també són miops, tant en el sentit fisiològic com en el metafòric, perquè es guanyen la vida analitzant l'actualitat i mai han aconseguit assabentar-se de res, degut a l'absoluta absència de visió de conjunt del que està passant en el món. Igual que els idiotes que escriuen comentaris insultants en els fòrums d'Internet, els periodistes de RAC1 sempre s'estan rient, dels altres, per descomptat, mai d'ells mateixos, perquè per a atrevir-se a fer això es requereix d'una mica d'intel·ligència i de molta humilitat, valors que no són tendència en el segle XXI, molt menys en els desolats erms del desert català, aquest antic i bell país que mai s'ha recuperat del regnat del matrimoni Pujol-Ferrusola, dels tripijocs de la família Maragall, i de tots els seus sequaços i patrocinadors, una màfia d'empresaris explotadors, politicastres corruptíssims i grimpes àvids d'estatus social que, per a poder esquiar cada cap de setmana als Pirineus des de la seva caseta a la Cerdanya, s'han dedicat a calcigar com cavall d'Àtila l'economia catalana, al mateix temps que han sembrat sal sobre la seva mil·lenària cultura, tal com va fer Escipió Emilià a la ciutat de Cartago.

No puc reprimir el somriure quan imagino al periodista Jordi Basté disfressat de raper, amb aquesta cara que té de ser poc espavilat, corrent per un parc de Santa Coloma de Gramenet perquè no li enxampin els indesitjables que li volen robar la seva manera d'entendre la catalanitat, estrenyent amb força la butxaca dels pantalons perquè no se li perdi la cartera en la qual guarda els 450.000 euros anuals de diners públics que ingressa[1] per fer de portaveu de l'elit empresarial i estatal catalana.

Qui són aquests «enemics de la catalanitat» dels quals riuen els periodistes de TV3 i de la resta de mitjans institucionals? Castellanoparlants, dissidents de les religions polítiques woke, aficionats de l'Espanyol, lliurepensadors que no conceben la «Ciència» com a religió, empleats de Renfe, persones que qüestionen la immigració massiva, gent que no sap parlar en anglès, cristians que s'aferren als seus valors i no accepten «drets» tan indiscutibles com l'avortament o l'eutanàsia, pagesos que fan olor de tifa de vaca i no trepitgen l'asfalt de la moderníssima Barna, pallussos que no van al teatre per no saber valorar l'art contemporani, gent que no viatja a l'estranger per ser pobre (i perquè no se'ls ha perdut res allí) i molts altres indesitjables que, a diferència dels immigrants marroquins, no hauríem de viure en la cosmopolita República de Catalunya-Barcelona, la nova illa de Delos o melic del món amb epicentre en plaça Catalunya, entorn de la qual giren tots els planetes i totes les galàxies. Catalunya és cada dia més provinciana, però els seus dirigents i alts funcionaris no ho veuen i, com Pep Guardiola, pixen colònia. Va escriure Josep Pla, fa ja uns quants anys: «El català actual és un producte de la decadència de Catalunya. El seu tret característic és el complex d'inferioritat, fruit del deteriorament de la seva personalitat. El català no té pàtria, per això és un ésser diferent que no pot comparar-se amb els qui la tenen. Va perdre la pàtria i va fer un gran esforç per a tenir-ne una altra, sense aconseguir-lo. El català no té un inconscient sa, normal i obert. Això explica les seves característiques: a vegades és un envanit –la jactància que nota Unamuno–. Però sovint també posseeix una humilitat morbosa, humiliada i ofesa, i per això Unamuno diu que “fins quan sembla que ataquen, estan a la defensiva”»[2].

Un de cada quatre musulmans de l'Estat viu en Qaṭalūniyah. Antany el territori més ric, pròsper i europeu d'Ibèria, Catalunya, avui, s'està convertint en un país del Tercer Món (i no precisament per la influència de l'islam). El seu percentatge del PIB estatal ha baixat fins al 18%. Barcelona és líder europea en consum de drogues, amb un gust per la cocaïna que a Catalunya està 15 punts per sobre de la mitjana estatal. La taxa de 63 delictes per cada 1000 habitants constitueix tot un rècord estatal i europeu, de la mateixa manera que ocorre amb les xifres de robatoris violents i homicidis (un 20% del total per a un 16% de la població). És, amb molta diferència, la comunitat amb més prostitució (el 30% del total estatal), sent una de cada quatre dones en aquest negoci esclaves sexuals. Encara és més rellevant l'increment de les agressions sexuals a Catalunya, un 435% superior a les de 2016! Catalunya guanya per golejada en el nombre d'eutanàsies (303 anuals) i, per consegüent, en el d'avortaments (15 per cada mil dones), el més alt de l'Estat. La taxa de suïcidis també és superior a la mitjana estatal, però la taxa de fertilitat és, per contra, notablement inferior. Per a concloure aquesta radiografia social de la societat catalana, podem assegurar que Catalunya és l'abocador d'Espanya, que és, al seu torn, l'abocador d'Europa, que és, al seu torn, un immens abocador, a més d'un geriàtric conformat per una població envellida, hedonista, conformista, pusil·lànime, adepta al poder, senil i xacrosa, mancada d'ètica i de qualsevol esperança de futur.

El poder català sempre ha estat classista i burgès, almenys des del segle XIX; en el XX va aprendre a ser racista i, en el present, a més de tot l'anterior, ha perdut la seva capacitat per a fer que Catalunya estigui en l'avantguarda europea en matèria econòmica, científica, tecnològica o ideològica, patint una dissonància cognitiva que li impedeix veure que va muntat en una bicicleta sense frens baixant a tota velocitat i contrasentit l'empinada pujada del carrer Núria. Però la imatge que millor representa l'estat putrefacte del poder català actual és la de l'infame Joan Laporta, «Jan» per als amics, borratxo, putaner i gros com un teixó, el Torrente català, excunyat i amic íntim del seu benefactor, Alejandro Echevarría, (patró de la «Fundación Nacional Francisco Franco» i dirigent del club en l'ombra[3]) i, al temps, campió del fals independentisme català. Laporta és un picaplets i un arribista que està liquidant el patrimoni del club de futbol que presideix poc abans de vendre'l a alguna societat inversora estrangera, ballant de manera ridícula mentre celebra la seva última victòria electoral, igual que els berlinesos van celebrar una gran festa la nit en la qual l'Exèrcit Roig s'acostava a la capital del Tercer Reich, hores abans que una de cada tres dones i nenes de la ciutat fossin violades per soldats soviètics.  

Però no podem culpar únicament a l'elit catalana, aquesta que va portar les seves empreses i fons d'inversió a Madrid. Ha estat el poble català qui ha votat a Laporta i qui ha triat com a molt honorables presidents, entre altres indesitjables, al testaferro Artur Mas i a Salvador Illa, l'Adolf Eichmann català nomenat a dit per Pedro Sánchez perquè apliqués, amb mà de ferro, la dictadura sanitària/genocidi d'ancians en 2020[4]. Ha estat el poble català qui es manifestava com el que va a una festa de pallassos vestits de groc creient que per subjectar una pancarta anaven a aconseguir la secessió d'Espanya, una «independència» que mai va arribar i que no hagués canviat gens important, mentre altres catalans donaven vives a la Guàrdia Civil perquè avortessin el Procés. Ha estat el poble català el que ha consentit (i s'ha lucrat) amb els processos migratoris massius, tant l'onada franquista que va buidar el rural peninsular i va contaminar els rius catalans, com la immigració internacional de les últimes dècades que convertirà Catalunya en un emirat islàmic. I mentre esperem tranquils al fet que això ocorri, plorarem la pèrdua de la llengua catalana. Què esperàveu? No es pot estar en missa i repicant. I ara pretenen que votem a Sílvia Orriols perquè solucioni l'atzagaiada!, la líder d'un partit que promet el mateix que la resta: continuar omplint el país d'immigrants estrangers (de manera legal, això sí) i convertir a Catalunya en un estat policial, si no ho és ja[5]. Com va dir Josep Pla, «En aquest país hi ha una manera còmoda de portar una vida suau, tranquil·la i regalada: consisteix a afiliar-se a l'extremisme raonat i a rentar-se les mans abans de res»[6].   

Entre tots hem convertit a Catalunya en un cadàver en estat de putrefacció, enterrant per sempre l'idioma, la cultura popular i els valors positius que va erigir el poble català durant la Revolució altmedieval[7], uns principis morals que proporcionaven una manera de ser a l'esforçat, tolerant i enginyós individu català. Ja és massa tarda per a ressuscitar un idioma i una cultura que han mort, després d'una vida llarga i repleta d'avatars històrics. A tots els que vivim a Catalunya, i que ja no podem anomenar-nos catalans, només ens queda reinventar-nos, tornar a ser, construir una nova llengua i una nova manera d'entendre el món, tirar arrels per a construir un futur sòlid, sense perdre el que Catalunya va ser, rescatant els valors positius de les gents que van poblar aquestes terres i van edificar els seus antics temples romànics amb sòlides pedres. Perquè residir, pagar impostos a Catalunya i malparlar la llengua no és ser català; la nova Catalunya, o com s'anomeni, ha d'anar acompanyada d'una nova i al mateix temps vella manera d'entendre i construir l'existència, basada en la virtut i la qualitat de cadascun, la defensa de la llibertat, la responsabilitat, el treball comunal no capitalista i la democràcia directa per assemblees que arrabassi el poder a tota aquesta colla de malfactors[8]. Perquè «un país és, sobretot, una manera de viure. La política és el que fan els polítics; la realitat és la manera de viure»[9].

Notas

[1] La productora de Jordi Basté ingresó unos 450.000 euros el año pasado por programas de 3cat (7/10/2024), elTriangle.

[2] Hacerse todas las ilusiones posibles (publicat l'any 2017), de Josep Pla (traduït del castellà).

[3] Alejandro Echevarría, el excuñado de Laporta que fue patrono de la Fundación Franco y dirige el Barça en la sombra (17/3/2026), El Español.

[4] En què em baso per a realitzar tan atrevida comparació? En les xifres de víctimes mortals que no van rebre assistència mèdica, un total de 30.240 ancians que van morir en residències geriàtriques a causa de la COVID-19, abandonats a la seva sort pel sistema sanitari que dirigia Salvador Illa com a ministre de Sanitat (consultar EpData). Malgrat representar només el 3% dels afectats pel constipat asiàtic, els ancians reclosos en residències suposen el 40% de les morts per COVID-19, és a dir, un 8% del total de residents (consultar Gaseta Sanitària, maig-juny 2022). Quants diners es va estalviar la Seguretat Social gràcies a aquest protocol ministerial?  

[5] Per a entendre millor la gènesi, naturalesa i intencions del partit Aliança Catalana, emplaço als lectors a consultar el meu article: Sílvia Orriols i Aliança Catalana: res nou sota el sol, publicat en aquesta mateixa revista l'1/5/2024. https://www.virtudyrevolucion.org/numeros-de-la-revista/numero-14-mayo-2024-1/1815655_silvia-orriols-i-alianca-catalana-res-nou-sota-el-sol

[6] Madrid. L'adveniment de la República (publicat l'any 1986), de Josep Pla (traduït del castellà).

[7] Si el lector desitja més informació sobre la Revolució altmedieval, recomano les obres: Bagaudas. Los revolucionarios que cambiaron la historia (2025), de Félix Rodrigo Mora, José F. Escribano Maenza i Antonio Hidalgo Diego (Editorial Bagauda), i El comú català. La història dels que no surten a la història (2015), de David Algarra Bascón.  

[8] Com a guia per saber edificar aquesta nova/vella societat, consultar: Bases per a una revolució integral (2023), disponible en Editorial Bagauda.

[9] Obra completa (publicada en 2014), de Josep Pla (traduït del castellà).